Costa Brava centre: de Sant Sebastià de la Guarda a Tamariu

Des del mirador del far es pot gaudir de vistes excepcionals de la costa central del massís de Begur, de les muntanyes adjacents, de les planes del corredor de Palafrugell i dels relleus més llunyans de les Gavarres i de l’Ardenya; fins i tot, si el dia és prou clar, s’entreveuen els cims culminants del Montseny i dels Pirineus.
 

La costa que es divisa està formada per infinitud de caps i cales que es van alternant entre penya-segats d’altures moderades. En primer terme destaca la cala de Llafranc, amb una platja de sorra ben desenvolupada (Foto 1).

La badia de Llafranc és un cas força il·lustratiu de com un port ha comportat un canvi substancial en la dinàmica de la platja. El port de Llafranc es va acabar de construir l’estiu de l’any 1970. El 13 de març de 1971, un temporal de llevant va fer migrar la sorra d’oest a est: les onades van soscavar els murs del passeig i fan fer destrosses en algunes cases de la banda de ponent de la platja, mentre que a la banda oposada l’entrada del port va quedar obturada de sediment. De llavors ençà, aquesta dinàmica es repeteix any rere any: els temporals treuen la sorra del costat de ponent i l’acumulen al de llevant, just a la mateixa bocana, de manera que cal dragar-la per evitar que quedi cegada; a base de maquinària pesant s’ha de treure la sorra i reposar-la a l’extrem de ponent. Feina feixuga que, lògicament, el mar no tardarà ni un any en desfer del tot.
 

Foto 1. Vista de la cala de Llafranc.

En general, al sector central i sud del massís de Begur els afloraments de roques metamòrfiques queden en relleu per sobre de les roques plutòniques, de manera que coincideixen amb els turons. Això és degut a l’erosió diferencial entre els granitoides, molt meteoritzats i per això fàcilment erosionables, i les cornianes, molt més resistents. La muntanya de Sant Sebastià és un d’aquests relleus en què les cornianes donen lloc a un puig vigorós, magnificat pel fet d’aixecar-se a la mateixa línia costanera, el qual contrasta fortament amb l’espai suaument aplanat que es desenvolupa al nord i a l’oest, modelat sobre les granodiorites alterades.
 

Baixant pel passeig de Pau Casals, a un centenar de metres vers el sud, just a l’alçada de la cruïlla amb el carrer Paraguai, es localitza un aflorament en què es poden identificar els materials que formen la muntanya de Sant Sebastià i observar-ne les relacions existents (Figura 4, Foto 2).

Hi afloren tres unitats geològiques: cornianes, granodiorites i dics d’aplites i pegmatites. Els materials més antics són les cornianes, les quals originàriament eren sediments marins del Cambroordovicià. En algun indret s’hi preserven petits plecs hercinians. El metamorfisme de contacte generat per l’emplaçament del magma granodiorític va transformar intensament aquests sediments plegats i els va convertir en cornianes. El contacte entre les cornianes i les granodiorites és net i correspon a una intrusió produïda prop de la superfície de l’escorça. Les granodiorites contenen nombrosos enclavaments diorítics i megacristalls de feldespat potàssic. L’edat del seu emplaçament és d’uns 288 milions d’anys. Tant les cornianes com les granodiorites estan travessades per dics de pegmatita i d’aplita de color blanquinós, els quals, lògicament són més moderns. Convé destacar la forta alteració que han patit les granodiorites i també les cornianes.
 

Foto 2. Detall de l'aflorament.
 

Figura 4. Tall de l'aflorament.

Al planell culminant de la muntanya de Sant Sebastià es localitzen les restes d’un poblat iber. Actualment hi ha una part excavada i arranjada que es pot visitar al costat nord de l’ermita, al camp de l’oratori de Sant Baldiri. Les dades arqueològiques indiquen que va ser fundat vers el segle VI aC i que va ser abandonat definitivament a començaments del segle I aC, coincidint amb l’inici de l’establiment romà de Llafranc. Una estructura habitual dels poblats ibers són les sitges excavades al sòl, que servien per emmagatzemar gra. En aquest se’n han trobat una vintena, algunes de molt profundes. L’estat d’alteració de les granodiorites i de les cornianes va facilitar la seva construcció. Els ibers solien construir les seves cases amb materials peribles: les parets eren fetes amb toves de palla i fang cuit al sol, i els sostres, de fusta i fang, s’aguantaven sobre bigues de fusta. Generalment només se’n ha conservat la part baixa, constituïda per dues o tres fileres de carreus de pedra. Aquests elements lítics són ben visibles al poblat de Sant Sebastià. S’hi poden reconèixer carreus de roques que provenen de la mateixa muntanya: granodiorites inalterades, pegmatites i cornianes, principalment. També n’hi ha molts de pòrfir, d’un vistós color vermell. El dic del que prové aquesta roca es pot veure in situ en una de les parades posteriors, no massa lluny del poblat. Tanmateix, alguns elements estructurals de les cases que requerien un treball de picapedrer més acurat, com els llindars de les portes, van ser fets amb gresos de la formació Folgueroles (Eocè), explotats ja en aquella època en les pedreres dels Clots de Sant Julià, situades a uns 13.000 m de distància en línia recta. Aquesta mateixa roca es va emprar per elaborar dues esteles decorades amb representacions de llances fetes amb la tècnica de la incisió.

El sector costaner de la muntanya de Sant Sebastià forma part del tram de costa més salvatge i verge del litoral palafrugellenc. És pràcticament inaccessible des de terra com a conseqüència dels altíssims penya-segats que s’hi desenvolupen, alguns d’ells de més de 125 m de caiguda quasi vertical. La costa rocosa és desgastada mecànicament per l’impacte de les onades dels grans temporals. Les onades erosionen, a poc a poc, el rocam situat just a la base dels penya-segats i indueixen processos d’inestabilitat gravitatòria que comporten la caiguda de roques dels talussos situats per sobre de la zona batuda. D’aquesta manera els espadats retrocedeix lentament però inexorable. La dinàmica natural en aquest context implica doncs l’existència de processos gravitatoris actius que en molts casos repercuteixen sobre l’activitat humana.

 

A uns 250 m de l’inici de la baixada, en un tram pla i en una corba poc marcada en què el camí s’eixampla i permet albirar la cala del Cau, aflora un dic de pòrfir de composició granítica (Figura 5, Foto 3). Destaca molt en el paisatge perquè és una roca molt més resistent que les que l’envolten (granodiorites, lampròfirs i cornianes alterades) i pel seu color vermell. S’orienta quasi est-oest i assoleix un gruix d’uns 20 m. En detall es poden veure cristalls de quars i de feldspat potàssic d’entre 2 i 4 mm, envoltats en una matriu de gra molt fi. La roca està afectada per una xarxa densa de diàclasis. Aquestes discontinuïtats han permès la circulació d’aigua a través seu, com palesen les acumulacions d’òxids de manganès i d’hidròxid de ferro que s’han dipositat sobre la superfície de la roca a banda i banda de les fractures; algunes d’aquestes taques formen cercles concèntrics, popularment anomenats “aigües”.

Aquest dic s’estén per espai d’uns 9.000 m, des del veí massís de les Gavarres fins a la mateixa línia de costa, on dóna lloc al topònim Sa Roja. Entre el punt d’observació i Sa Roja, el dic és desplaçat vers el sud per dues falles orientades de nord a sud.
 

Figura 5. Tall geològic de l'aflorament.
 

Foto 3. Aspecte general del dic.

A mitja penya, un xic per sota i al sud d’aquest punt, hi ha la font dels Ermitans, que es diu així perquè és on antigament anaven a buscar aigua els ermitans de Sant Sebastià (Foto 4). La font se situa just al contacte entre el dic i una d’aquestes fractures. L’aigua que hi brolla és lleugerament picant, fet que podria indicar que prové de força fondària i que aprofita aquesta estructura per sorgir a la superfície. L’accés a la font no és indicat i una mica complicat de trobar. S’hi arriba seguint un corriol que arrenca a llevant del camí que segueix aquest itinerari, uns 250 m més endavant d’aquesta parada.
 

Foto 4. Font dels Ermitans.

Els camps de conreu es localitzen sobre sediments recents, del Quaternari, que recobreixen les roques plutòniques i metamòrfiques que afloren a la línia de costa. Es tracta de llims argilosos i sorres molt fines amb alguns còdols. Just al cap damunt del camí que baixa vers la Pedrosa, es pot observar que afloren uns sediments quaternaris peculiars. Es tracta de llims i sorres molt fines que contenen nombrosos nòduls de carbonat de calci. L’existència d’aquest recobriment determina que el sòl en aquest lloc no sigui àcid i que s’hi puguin trobar algunes espècies vegetals i fúngiques calcícoles, fet aparentment intranscendent tractant-se d’un itinerari geològic. Tanmateix, a mitja baixada, si om para atenció, es pot veure que al mig de la llera del torrent hi ha una petita cascada de toves calcàries. L’aigua del torrent és prou rica en bicarbonat càlcic com per donar lloc a aquest dipòsit. Ni la composició dels granitoides ni la de les cornianes justifica aquest quimisme de l’aigua; en canvi, si que ho explica el fet que una part de la conca estigui recoberta per aquest dipòsit quaternari amb nòduls de carbonat.

La cala Pedrosa i el Cau (també conegut per cala Gens) són els dos únics entrants d’entitat que hi ha en el tram de litoral que s’estén de Llafranc a Tamariu. La Pedrosa (Foto 5) es localitza a la desembocadura d’un torrent de pendent fort que s’encaixa profundament en el rocam formant una vall de típica secció en V. Als vessants de la vall afloren cornianes i granitoides, però l’observació detallada d’aquests materials es veu dificultada per la coberta vegetal. La inestabilitat del rocam deguda al pendent i al seu estat de disgregació queda ben palesa en algun punt del camí. Sovint cal fer-hi actuacions de neteja i de consolidació a causa de les caigudes de blocs de roca. Aquests blocs acaben anant a parar a la llera del torrent, i finalment són transportats fins a la platja, on les onades els remouen, els fan xocar els uns contra els altres i s’encarreguen, d’aquesta manera, de donar-los la forma arrodonida característica. Lògicament, el nom de la cala fa referència a la mida gran dels còdols de la platja. La pràctica absència de sediment més fi es pot explicar per la suma de diferents factors: les roques que hi ha a la conca del torrent que alimenta la platja són resistents i no donen lloc a sorres; el transport que experimenten aquests còdols fins arribar a la platja és molt curt; i, a més, la cala és oberta als temporals de llevant, els quals erosionen fàcilment les escasses sorres que pugui haver-hi a la platja.
 

[CAPTION]Foto 5. Vista general de la cala.[/CAPTION]

L’observació dels còdols permet identificar les diverses roques ígnies i metamòrfiques que hom ha anat veient durant la baixada: cornianes, granodiorites, granits, lampròfirs i quars (Foto 6).
 

Foto 6. Còdols de les litologies més habituals de la platja, ordenats de més antic (esquerra) a més modern (dreta).

Les dues barraques de la cala només són habitades de manera ocasional. Tanmateix, disposen d’aigua que prové del pou de la Pedrosa (Foto 7), situat al costat nord del camí pel que s’ha baixat, just abans d’arribar a la platja. Resulta interessant fer notar que un pou que es troba a pocs metres del mar i que està excavat per sota de la cota de 0 m té aigua dolça. Per què l’aigua del pou és dolça si és arran de mar? L’aigua del mar conté moltes salts dissoltes i, com que és més densa, queda per sota de l’aigua dolça del pou. Malauradament, ara el pou està tapat i difícilment es pot constatar que l’aigua és dolça si no és que om té la sort de trobar els propietaris.
 

Foto 7. Pou de la Pedrosa.
 

A la paret nord de la cala, just darrera el Castellet, es localitza un dels punts d’interès geològic de la Costa Brava. És un dels pocs llocs on es pot observar la relació geològica que mantenen les granodiorites i els granits. S’hi poden diferenciar quatre unitats geològiques (Figura 6, Foto 8). La més antiga és formada per cornianes de color negre, que corresponen a sediments del Cambroordovicià dipositats al fons del mar entre 570 i 464 milions d’anys enrere. Se situen cap a la part alta del penya-segat, just a l’alçada dels primers pins. Les cornianes es van originar com a conseqüència del metamorfisme de contacte produït per l’emplaçament d’un magma granodiorític, el qual una vegada refredat va donar lloc a les granodiorites. Aquestes són les roques de color gris de l’espadat i tenen una edat d’uns 288 milions d’anys. Tant les cornianes com les granodiorites estan travessades per una munió de dics de dimensions mètriques que surten d’una massa principal de roca, de color blanquinós, que s’estén cap a la dreta del penya-segat. Aquestes roques deriven d’una segona intrusió magmàtica, en aquest cas de composició granítica, que es va emplaçar quan les granodiorites ja s’havien solidificat del tot. L’edat dels granits de cala Pedrosa és d’uns 287 milions d’anys. Finalment, es poden observar dics de lampròfir disposats quasi verticals, de color verd molt fosc, que corresponen a intrusions d’espessartites que daten d’uns 253 milions d’anys i són les roques més modernes del conjunt, com queda palès pel fet que travessen els granits.

Al Cau, a la pedrera de la Musclera i als talussos de la carretera d’accés a Tamariu hi ha altres afloraments amb les mateixes relacions geològiques, però el grau de perillositat i/o la dificultat d’accés que representa la seva visita és molt més gran.
 

Foto 8. Aflorament de cala Pedrosa.
 

Figura 6. Esquema geològic de l'aflorament de cala Pedrosa.

Al llarg del tram de costa comprés entre la punta de la Musclera i Tamariu afloren diversos dics de lampròfir (Figura 7).
 

Figura 7. Esquema geològic del tram de costa comprès entre cala Pedrosa i Tamariu.
 

Un dels conjunts més espectacular, format per nombrosos dics paral·lels, es troba entre s’Eixugador i cala Gamarús (Foto 9). Es tracta de lampròfirs de la varietat espessartita, que es disposen en forma de dics subverticals de 0,5 a 2,5 m d’amplada i orientats d’est-sud-est a oest-nord-oest. El seu color verd negrós fa que destaquin fortament sobre les granodiorites grises en què s’encaixen i conformen faixes fosques visibles des de força distància. Aquestes roques deriven de la consolidació d’un magma bàsic que es va introduir dins les fractures existents en el si de la massa granodiorítica. A vegades es veu perfectament com a mida que s’emplaçava el material igni les fractures s’eixamplaven i s’anaven separant fragments de la roca encaixant. Localment estan tallats per falles més modernes, la majoria de petites dimensions, que fan que els dics quedin desplaçats uns quants centímetres i, ocasionalment, alguns metres.

Els dics de lampròfir s’erosionen amb més facilitat que les granodiorites i, per això, donen petits entrants. La llarga esquerda que travessa la Cuina i separa la Musclera Trencada s’ha originat precisament per l’erosió d’un d’aquests dics. A nivell de detall, cal esmentar que a prop de la mar aquests materials solen tenir la superfície atapeïda de petites cavitats de tipus alvèol i nius d’abella per efecte de la meteorització física que provoquen les sals que hi cristal·litzen.

Aquestes espessartites formen part de l’important conjunt de dics d’aquestes roques que hi ha repartits per la costa del massís de Begur, la majoria d’ells concentrats entre el cap de Sant Sebastià i platja Fonda. Els de la costa d’Aigua Xelida, enclavats en granits rosats, també són molt vistosos, però la proximitat de l’impressionant conjunt de dics de la punta d’es Mut, a Aigual Blava, sens dubte un dels afloraments més excepcional de la Costa Brava, en redueix una mica l’interès.
 

Foto 9. Dics de lampròfir a s'Eixugador.

En aquesta zona la costa s’ha modelat sobre granodiorites inalterades, que són força resistents a l’acció erosiva de les onades. Això no obstant, no hi ha penya-segats destacables, sinó un pla moderadament inclinat que permet accedir a peu sense gaire dificultat fins a la mateixa línia de mar (Foto 10). L’absència de grans penya-segats és deguda a que les onades erosionen sense dificultat el mantell de sauló, que aquí assoleix una desena de metres de gruix, i van deixant al descobert el límit superior de la roca inalterada subjacent (anomenat front d’alteració), el qual és força pla.
 

Foto 10. Front d'alteració exposat per l'erosió de les onades. La pineda se situa damunt del mantell de sauló.

En diversos punts de la Musclera es poden veure cavitats de dimensions mètriques desenvolupades en superfícies verticals de roca. Es tracta de tafoni, formes molt freqüents en els granitoides, però que també existeixen en gresos i roques volcàniques (Foto 11). El seu origen se sol atribuir al trencament de la roca a nivell de petits grans (disgregació granular) produïda per la pressió que exerceixen les sals aportades pel ruixim de les onades quan cristal·litzen dins dels petitíssims porus de la roca i quan es dilaten per la calor del sol (haloclàstia). Si es passa la mà per les parets internes de la cavitat es pot notar com es desprenen petits grans de sorra, els quals s’acumulen a la base. El vent i l’aigua de pluja s’encarreguen d’evacuar periòdicament aquesta sorra.
 

Foto 11. Tafone de paret situat sobre s'Eixugador.

La bassa del Burro és la darrera i més marina d'un rosari de basses que neix al peu del penya-segat. Les roques plutòniques són materials molt impermeables. Tanmateix, si estan transformades en sauló esdevenen permeables, és a dir, l’aigua s’hi infiltra i circula dins seu. Com que per sota del mantell de sauló hi ha la roca inalterada, l’aigua s’hi pot acumular donant lloc a aqüífers superficials. En aquest indret, l’erosió del mar ha fet aflorar la superfície de contacte entre el sauló i la roca inalterada. L’aigua que circula subterràniament dins el sauló sorgeix a la superfície i alimenta les basses, que es van enriquint en sals a mida que es troben més a prop del mar (Figura 8, Foto 12).
 

Figura 8. Esquema de funcionament de la bassa del Burro.
 

Foto 12. Penya-segat de la bassa del Burro. S'observa el front d'alteració sota el mantell de sauló i la presència de canyes associada a la surgència d'aigua dolça.

Tot aquesta zona és travessada per nombrosos dics de lampròfir idèntics als observats a la punta de la Musclera (Foto 13).
 

Foto 13. La bassa del Burro amb dos dics de lampròfir fàcilment identificables pel seu color fosc.

En detall, s’hi poden veure bons exemples de dics que es ramifiquen i que canvien de direcció, fet que es va produir a mida que el magma anava penetrant dins les fractures (Foto 14).
 

Foto 14. Vista de detall d'un dels dics de lampròfir.

També s’hi poden observar contactes entre els lampròfirs i altres roques hipabissals, majoritàriament aplites (Foto 15).
 

Foto 15. Un dic de lampròfir (color verd) en talla un d'aplita (color rosat).

A la punta del Burro aflora un dic de pòrfir, ben fàcil de trobar perquè en ser més resistent que els materials que l’envolten dóna lloc a un sortint rocallós coronat per tres blocs de roca (Foto 16).
 

Foto 16. Pedres de la punta del Burro. Formen part d'un dic de pòrfir.

La textura porfírica de la roca és ben evident (Foto 17): s’hi poden reconèixer fàcilment fenocristalls de quars, feldspat potàssic i biotita.
 

Foto 17. Aspecte de detall del pòrfir.

Si om segueix el dic en direcció al mar podrà constatar que s’acaba de cop i que en aquest punt la massa ígnia presenta estructures fluïdals que indiquen que el magma estava ja força consolidat i no es va continuant injectant en aquesta direcció (Foto 18). Amb una mica d’atenció, om el pot retrobar no gaire lluny, emplaçat en una altra fractura.
 

Foto 18. Detall de l'acabament del dic.

En aquest indret es pot veure altra vegada el front d’alteració que separa les granodiorites inalterades del mantell de sauló (Foto 19).
 

Foto 19. Front d'alteració exposat al costat est del dic de pòrfir. La vegetació arrela dins el mantell de sauló.

 

La badia de Tamariu és un element morfològic singular, enclavat al bell mig d’un litoral rocós. Al seu fons se situen la platja de Tamariu i la dels Liris, separades pel sortint rocallós del Portió (Foto 20). En conjunt no fan pas gaire més de 200 m de llargada. Les platges de Tamariu es nodreixen dels sediments que hi aboca la riera del mateix nom. Com que a la seva conca hi ha, bàsicament, sauló, el material que transporta i diposita a la platja són sorres de gra molt gros. Això sí, de tant en tant també hi arriben còdols grans que provenen de l’erosió de roques més dures: granits, pòrfirs, lampròfirs, quars i cornianes. La repartició del sediment no és homogènia: al costat de llevant hi ha una major proporció de sorra que no pas al de ponent, en el que dominen clarament les graves; cal atribuir-ho a que els temporals de llevant incideixen amb més força al costat oest de la cala i, en conseqüència, el material més fi tendeix a concentrar-se a l’altra banda, més protegida.
 

Foto 20. Les roques del Portió separen les dues platges principals de la badia de Tamariu.

Al penya-segat del costat sud de la platja dels Liris afloren granodiorites amb megacristalls, roques que hom ha pogut observar abastament al llarg del recorregut. Les roques del Portió, en canvi, són granits leucocràtics de mida de cristall fina a mitjana. Aquests materials formen un cos intrusiu que s’estén al llarg del litoral des d’aquí fins a Fornells. El contacte no és visible, però el canvi de color és prou evident: gris al costat oest de la cala; ataronjat al costat est. 

El Cap de Roques Planes (Calonge) és un veritable museu de geomorfologia granítica a cel obert. L'erosió marina ha deixat grans blocs de granodiorites exposades  a la superficie. En un espai molt reduit, és possible observar acumulacions de blocs, torres granítiques, tafones, cassoletes,...
 

Morfologies granítiques en el Cap de Roques Planes

A tota la zona compresa entre el far de Palamós i la part externa del port aflora un conjunt de roques plutòniques i filonianes espectacular. Si bé les més abundoses són granodiorites fenoblàstiques (amb grans cristalls de feldspats), també es pot reconèixer tot un complex filonià amb dics de pegmatites i aplites. Al mage de l'interés petrogràfic, també val la pena identificar nombroses tipologies de formes d'alteració del granit.
 

Filons de pegmatites creuant les granodiorites del Far de Palamós

A la zona de Cap Gros es poden veure els efectes de la intrussió magmàtica damunt de les roques pre-existents. Els materials anteriors a l'emplaçament del batòlit s'han vist afectats aquí per un metamorfisme de contacte que els ha transformat completament del seu estat original. Al nord del promontori, en els penyassegats d'arran de mar podem reconèixer corneanes de colors foscos en contacte amb els granits.
 

El promontori de Cap Gros

 
Al sud, a la cala de La Figuera, s'hi poden identificar marbres, dics de lampròfirs i nombrosos encalvaments a la zona més propera al contacte intrusiu.
 

Un plec en els marbres de Cap Gros

La platja de La Fosca té aquest nom per el protagonisme que li dona una gran roca de color marró fosc que divideix el sorral en dues parts. La roca ha format un petit tombolo i s'uneix a la costa per una acumulació de sorra. La "roca fosca" és en realitat una corniana: una roca metamòrfica de contacte formada sota la influència de l'elevada temperatura de la intrusiò magmàtica de les roques granítiques.
 

"La Fosca" és una corniana.

Des de la mateixa terrassa del parador es poden veure penya-segats granítics de més de 100 metres d'altura. El paisatge ofereix una de les milllors panoràmiques de la Costa Brava.
 

Vista panoràmica dels penya-segats des del Parador d'Aiguablava

 A la zona de La Planassa les roques granítiques aflorants de colors rosats es troben tallades per dics foscos de lampròfir. Es poden observar els lampròfirs en disposició vertical o inclinada, però també n'hi ha un disposat quasi horitzontalment. La menor resistència dels lampròfirs enfront de les roques granítiques permet identificar nombroses formes d'alteració i erosió.
 

El complex de dics de lampròfirs a la Planassa