1. Informació general
Reconèixer la geologia de la vall del riu Cardener, sobretot les seves unitats estratigràfiques i estructurals. Comprendre la formació d'un fenomen geològic excepcional: la Muntanya de Sal de Cardona. A banda d'aquests aspectes regionals, l'excursió també permet realitzar nombroses observacions sobre la deformació de les sals, sedimentològiques, petrològiques i d'impacte ambiental dels treballs miners.
2. Generalitats
La conca de l’Ebre té el seu origen en la depressió que durant part del terciari es reomplí pels sediments que provenien dels relleus que la limitaven, que eren els Pirineus, els Catalànids i la Serralada Ibèrica al N, SE i SE, respectivament. Els sediments que reompliren aquesta conca eren, principalment, graves, sorres, lutites i sals que van donar lloc a les roques que actualment hi trobem: conglomerats, gresos, lutites i evaporites, respectivament. En el rebliment de la conca hi reconeixem tres episodis que, a la part sudest de la conca, es caracteritza per:
1-Episodi continental inicial, d’edat bàsicament paleocena, de pocs metres de gruix i composta per l’anomenat Grup Pontils. Les roques d’aquest episodi no s’observen en aquest itinerari.
2-Episodi marí intermedi. Aquest té gruixos d’estrats superiors als 1000 metres i conté el grup Santa Maria (amb les formacions Margues d'Igualada, Gresos de Collbàs i Calcàries de la Tossa). Aquesta sedimentació es produí en un braç de mar que connectava la conca amb l’Oceà Atlàntic. Al final d'aquest episodi es sedimentàren les formacions evaporítiques conegudes com a Guixos d'Òdena i Sals de Cardona (que poden arribar als 300 metres de potència).
3-Episodi continental final. Presenta gruixos també superiors als 1000 metres i ve representat per les formacions fluvials-al·luvial, que de proximal a distal són: Berga i Montserrat (ambdues conglomerats), Solsona (gresos de gra gros), Artés (gresos de gra mitjà i lutites), Súria (gresos de gra fi i lutites), Barbastre (guixos) i Castelltallat (calcàries).
Aquests episodis estan clarament diferenciats en els estrats del centre de la conca, però al seu marge no és tant evident doncs sempre s’hi sedimentaren graves que han donat els conglomerats de Montserrat i de Berga al S i N, respectivament.
El reconeixement del final de l’episodi marí intermedi i l’episodi continental final són l’objectiu d’aquesta sortida.
La tectònica d’aquesta part de la conca ve caracteritzada per tres grans fenòmens.
1- Els plecs formats a partir de les sals de Cardona. La plasticitat i lleugeresa de les evaporites fan que aquestes es comportin com a nivell de desenganxament (els plecs només afecten les roques que hi ha per sobre les evaporites) i que es produeixi diapirisme (ascensió de les sals cap a la superfície). Els plecs resultants són anticlinals comprimits i sinclinals més laxes. A les cúpules dels anticlinals les sals són relativament properes a la superfície i fins i tot arriben a aflorar a la Muntanya de Sal de Cardona. Això ha condicionat la localització dels pous d’extracció de mineral, propers a les cúpules anticlinals.
2-Activitat sintectònica. Aquesta fou important als marges de la conca, tal i com es veurà a la darrera parada, al seu vorell N. Aquestes deformacions són el resultat de l’activitat tectònica tant d’estructures visibles com d’estructures soterrades.
3- Cabussament regional cal al NW, sobretot cap al sud de la zona visitada. Probablement aquest vagi relacionat amb els processos distensius que tingueren lloc durant el Neogen.
De les zones per on transcorre l’itinerari, se n'han publicat diversos mapes geològics, alguns dels quals són: Mapa geològic comarcal de Catalunya (Bages i Solsonès, ICC, 2006, veure referències a 'recursos d'internet'), l’Atles Geològic de Catalunya (ICC, 2010, amb explicacions de geologia reginal de Catalunya) i els mapes de Manresa, Cardona i Solsona IGME (1975,a,b, amb memòria explicativa). Aspectes de geologia regional es poden trobar a ICC (2010) i també a autors diversos (1992).
L'evolució de la conca de l'Ebre i els Pirineus (Anadón et al., 1989, Puigdefàbregas et al., 1986, Vergés et al. 1998) varen fer que els depocentres (zona de màxima acumulació de sediments dins la conca) anés variant d'un lloc a l'altre amb el temps . Al final de l' episodi marí intermedi, els depocentres es trobaven on ara hi ha la conca potàssica Catalana i la Navarresa (Rosell et al., 1983).
L’episodi continental final queda ben representat en aquest itinerari, doncs s’observa des de l’episodi que el precedeix (parada 1) fins al darrers estadis de l’episodi a la zona visitada (parada 11).
[CAPTION]Delimitació de la conca de l’Ebre (traç blau gruixut) i indicació de les parades. En color blau es representa l’episodi continental inicial i l’episodi marí intermedi. L’episodi continental final es representa en color marró clar. Modificat de ICC i Enric Vicens (http://webs2002.uab.es/_c_gr_geocamp/geocamp/1024/index.htm). Els nombres corresponen a les parades de l’itinerari.[/CAPTION]
Abans d’uns 35 milions d’anys (esquema de sota, a la dreta) la conca de l’Ebre era un braç del mar Atlàntic sobre el continent (l’actual perfil del Mediterrani no es formaria fins al Neogen). Fa uns 35 Ma, aquest mar s’anà restringint i evaporant-se fins a esdevenir una conca endorreica (esquerra) fins ben entrat l’Oligocè. En altres punts de la conca de l’Ebre, la sedimentació es perllongà fins al inici del Miocè.
[CAPTION]Evolució paleogeogràfica molt esquemàtica (sense correcció tectònica) de la transició entre el final l’episodi marí intermedi i l’episodi continental final. http://ichn.iec.cat/bages/hist-geologica/hist-geologica.htm[/CAPTION]
Durant l’estadi marí intermedi (bàsicament durant el Bartonià, veure figura de sota), la sedimentació era marina. Als marges de la conca, els sistemes de deltes al•luvials com els de Montserrat i Sant Llorenç del Munt (a la imatge), aportaven sediments tals com graves, sorres i fangs. Les graves han donat lloc als conglomerats al•luvials de Montserrat, les sorres als gresos de front deltaic de la Formació Collbàs i els fangs a les margues de prodelta de la formació Igualada. També s’hi desenvolupaven els esculls coral•lins que han donat lloc a les calcàries de la formació Tossa.
Fa uns 36 milions d’anys, cap a finals de l’estadi marí intermedi (dibuix ‘1’ al gràfic de sota), aquest mar començà a evaporar per efecte d’un estancament de les aigües marines. Es produí la precipitació de les evaporites (sals de Cardona i guixos) i finalment hi hagué un assecament total del mar (dibuix ‘2’ al gràfic de sota).
[CAPTION]
Esquema de l’evolució de l’estadi marí intermedi a l’estadi continental superior.
Modificat de O. Oms, http://ichn.iec.cat/bages/hist-geologica/hist-geologica.htm
[/CAPTION]
Després de la formació de les evaporites, fa uns 36 milions d’anys, s’inicià l’episodi continental final, que durà fins a principis del Miocè. Durant aquest episodi (dibuix ‘3’ del gràfic de sota), la conca de l’Ebre era una conca endorreica, desconnectada de l’oceà. A les parts marginals de la conca, s’hi acumularen sediments de mida de gra grossa i cap al centre, de manera progressiva, sediments de gra més fi.
Després de la sedimentació, la deformació deguda a la formació dels Pirineus i el procés de diapirisme, donaren lloc als plecs que hi ha per sobre de les sals (dibuix ‘2’ esquema de sota).
[CAPTION]Formació de l’estadi continental superior (esquema ‘3’) i deformació dels estrats degut a la formació dels Pirineus (esquema ‘4’).
Modificat de O. Oms, http://ichn.iec.cat/bages/hist-geologica/hist-geologica.htm
[/CAPTION]
Tot aquesta història geològica ha estat el punt de partida per a donar lloc a l’actual paisatge. Aquest ha estat lentament modelat durant els darrers temps geològics fins a donar lloc a les actuals formes, que són funció de processo lligats a l’estructura (plegaments, basculaments, diàclassis etc.), els propis materials (segons siguin més o menys resistents a l’erosió o meteorització) i el clima.
[CAPTION]El modelat del relleu és l’actual procés de la història geològica, dominat pels processo erosius. Modificat de O. Oms, http://ichn.iec.cat/bages/hist-geologica/hist-geologica.htm[/CAPTION]
Part d'aquesta història geològica i paleogeografia la podem veure a la figura de sota. Aquesta ens mostra un mapa geològic esquemàtic que inclou la procedència dels sediments (fletxes que indiquen cap a on les aigües transportaven els sediments). També podem observar-hi com cap al SW, les roques del centre de la conca són més modernes (Oligocè, sector de Cervera i Calaf), com a resultat del desplaçament del depocentre. Més cap a l'est (a la part central d'Aragó i Sud de Navarra) la conca es reomplí de materials encara més recents (Miocè). Aquest esquema també mostra porció més recent de les formacions Solsona i Berga, són d’edat oligocena.
[CAPTION]Mapa geològic-paleogeogràfic esquemàtic de la part oriental de la conca de l’Ebre (modificat de Sáez i Riba, 1986).[/CAPTION]
Les 11 parades de l'itinerari s'agrupen en quatre sectors: entorn de Manresa, de Súria, de Cardona i (de manera més dispersa) el Solsonès. Aquests sectors tenen 2, 2, 4 i 3 parades, respectivament.
Les dues parades entron de la ciutat de Manresa permeten observar les roques de l’episodi marí intermedi (parada 1) i les de l’inici de l’episodi continental final Grup (parada 2), és a dir, la transició entre el Grup Santa Maria i la Formació Artés.
[CAPTION]
Localització de les parades 1 i 2 (entorn de Manresa). Veure llegenda i ubicació a:
http://www1.igc.cat/web/gcontent/pdf/mapes/igc_MGCom50M_07_v1.pdf
[/CAPTION]
Les parades de l'entorn de Súria (parades 3 i 4) es permeten estudiar els materials i estructures tectòniques associats a l'anticlinal de Súria. A més, també es poden relaitzar altres observacions que trobarfem en dos 'Punts d' interès' adjacents a l'itinerari: 'Riera del Tordell' i 'Can Jover'.
[CAPTION]
Localització de les parades 3 i 4 (entorn de Súria). Veure llegenda i ubicació a:
http://www1.igc.cat/web/gcontent/pdf/mapes/igc_MGCom50M_07_v1.pdf
[/CAPTION]
La geologia de l’entorn de Cardona (parades 5 a 8) ve marcada per l’anticlinal del mateix nom, al nucli del qual hi trobem el Salí. Aquest forma part de la vall salina, on hi afloren els clorurs sòdics i potàssics (principalment a la muntanya de sal). El fet que aqauestes evaporites arribin a aflorar, ha fet que les interaccions entre el medi geològic i l'activitat industrial hagin resultat en importants pertorbacions ambientals. En l'apartat 'activitats i material complementari' es proporciona un recull d'imatges que documenten afloraments que ja no existèixen i que ens són útils per a comprendre el fenòmen de la subsidència a la vall del Cardener al sector de Cardona - La Coromina.
[CAPTION]
Localització de les parades 5 a 8 (sector de Cardona). Veure llegenda i ubicació a:
http://www1.igc.cat/web/gcontent/pdf/mapes/igc_MGCom50M_07_v1.pdf
[/CAPTION]
El sector de la comarca del Solsonès, conté tres parades disperses (9 a 11) per a estudiar els materials del vorell nord de la conca. Les unitats litològiques que observarem són la formació Solsona (parada 9) i la formació Berga (parades 10 i 11). A més, estructuralment, les 2 darreres parades ens permetran observar un fenomen molt ben representat: les discordances progressives que afecten als conglomerats de la formació Berga. Aquestes discordances són un exemple conegut per geòlegs d’arreu del món.
[CAPTION]
Localització de les parades 8, 9 i 10 (entre Solsona i Sant Llorenç de Morunys).Veure llegenda i ubicació a:
http://www1.igc.cat/web/gcontent/pdf/mapes/igc_MGCom50M_35_v1.pdf
[/CAPTION]
Les evaporites que trobem a la part final de l’episodi marí intermedi els podem trobar descrits en Pueyo (1992). Altres treballs més detallats són: Cendón (1998), Ortí (1984), Pueyo et al. (1985), Rosell et al. (1983) entre altres. En resum, aquestes evaporites es caracteritzen per presentar les següents unitats (veure gruixos en una seqüència ideal a la figura de sota):
1-Interval poc potent (metres o alguna desena de metres) de sulfats tals com guix i/o anhidrita. Són els anomenats Guixos d’Òdena (que també trobem a llocs com Collsuspina i Artés). A Cardona no hi aflloren.
2-Interval molt potent de clorur sòdic (unitat clorurada inferior o ‘sal de base’). Hi trobem, principalment halita laminada d'aspecte translúcid o blanquinós.
3-Interval de desenes de metres de potència caracteritzada per presentar halita i clorurs potàssics (silvinita i carnal•lita) bandejats.
4-Interval de desenes de metres de potència amb halita alternada amb lutites grises.
Aquesta successió vertical, a l’engròs, s’observa a moltes conques evaporítiques marines d’arreu del món. A petita escala aquest procés es reprodueix a les salines d’evaporació, on a partir de l’aigua del mar, s’extreu la sal de consum domèstic. Aquests dos processos d’evaporació donen la successió ‘sulfats – clorurs sòdics – clorurs potàssics’ com a resultat de la creixent saturació de la salmorra.
Després de la precipitació dels clorurs es succeí un interval (ja clarament continental) de precipitació de guixos (Formació guixos de Barbastre). Finalment, prosseguí la sedimentació clàstica que ha donat lloc a les formacions Súria i Artés.
[CAPTION]Successió vertical de les evaporites de l’est de la conca de l’Ebre (modificat de Pueyo, 1975, 1992 i Sáez et al, 1991)..[/CAPTION]
La halita (NaCl, clorur sòdic), també coneguda com sal comú o sal gemma es caracteritza per cristal·litzar en el sistema cúbic, tenir una duresa de valor 2 i ser molt soluble a l'aigua. S'explota per usos industrials diversos i per a la obtenció de sodi i clor. La sal de cuina generalment no s'obté de sal mineral, doncs és més pura la quina es pot obtindre de salines d'evaporació d'aigua de mar.
[CAPTION]Esquerra: cristall d'exfoliació de grans dimensions i aspecte translúcid. Dreta: cristalls de creixement en superficie, amb aspecte més blanquinós. En tots dos casos observem el caràcter cúbic de l'halita (exemplars de Cardona).[/CAPTION]
[CAPTION]Aspecte de detall dels clorurs, en aquest cas de color rosat o vermellós degut a impureses (òxids, argila etc). Les arestes tallants que aquesta presenta són degudes a la seva facilitat de dissolució i es coneixen amb el nom de rascler. Aquest fenòmen és habitual en altres roques que també siguin solubles a l'aigua malgrat tinguin composicions diferents, com les calcàries o els guixos (veure els guixos de Barbastre de la parada 4).[/CAPTION]
[CAPTION]Halita bandejada. Els nivells vermellosos (més gruixuts) són d'halita, i els grisos (prims) són bàsicament argiles. Imatge de Cardona.[/CAPTION]
[CAPTION]La ritmicitat del bandejat de les evaporites suggereix un important efecte de l'estacionalitat en el medi de prcipitació. Les làmines de clorurs (gruixudes i de color roig) s'originarien durant l'estació seca (amb més evaporació) i les làmines de lutites (de color gris, primes) es formarien per decantació durant l'estació humida.[/CAPTION]
La silvita (KCl, clorur potàssic) cristal·litza en el sistema cúbic i té duresa 2. A diferència de l'halita, els cristalls grans i ben formats són més rars. El seu color sol ser degut a les impureses (òxids de ferro). Té un gust salat i picant-amargant, a diferència de la sal, que és només salda. La silvita és una important font de potasi, element molt emprat en agricultura per millorar l'efecte dels fertilitzants. Sovint la silvita està barrejada amb halita, aleshores es denomina silvinita.
La carnal·lita (KMgCl3 · 6H2O, clorur de magnesi i potasi hidratat) cristal·litza en el sistema ròmbic, té duresa 2.5 i es caracteritza per ser molt higroscòpic (només estable amb humitats molt baixes).
[CAPTION]
Mostres de mà de silvita (o silvinita). Dreta: textura primària que mostra un cicle evaporític 'halita - silvita - halita'. L'halita és més pura i és de color blanc. Aquests cicles són molt semblants als quins estroben a la conca Navarresa (L. Rosell, com pers). Esquerra: textura secundària recristal·litzada. La textura original era, probablement laminada però esdevingué massiva per efecte de la tectònica. Exemplars de Sallent (dreta) i Cardona (esquerra).
També existeix una altra silvinita 'transformada' de carnal·lita, que pren l'aspecte de cristalls grans de vermell intens (silvita) i transparents (halita).
[/CAPTION]
3. Itineraris
Aquest itinerari es pot realitzar en un o dos dies i es pot fer tot ell en autocar. Per visitar la Muntanya de Sal de Cardona cal fer-ne la reserva a través del 'Parc Cultural de la Muntanya de Sal' (Ajuntament de Cardona, http://www.cardonaturisme.cat/CA/1_muntanya.php). El perill d'enfonsaments i els accessos restringits a la resta del Salí (zona amb evaporites aflorants), fan que aquesta no tingui un accés lliure. Tot i així, en casos justificats, es poden obtindre facilitats a través de l'Ajuntament de Cardona.
Parades
1
Parada principal
Grup Santa Maria al Malbalç (Manresa)
50 metres després del km 26 de la C-55 (venint del sud, abans d'entrar a Manresa), en acabar-se el viaducte que travessa el riu LLobregat, hi ha un trencall-esplanada que queda a la dreta (hi pot aparcar un autobús). Des d'allí es pot caminar fins al Malbalç, seguint el camí que va paral·lel a la via del tren. Al cap de 500 metres de l'esplanada estem al Malbalç (que vol dir 'mal penyassegat'). De l'esplanada al Malbalç s'hi pot arribar en cotxe (fins al costat del túnel del tren) però cal vigilar molt doncs en un punt al costat de la carretera hi ha un gran desnivell sobre el riu.
Observar els materials del grup Santa Maria (ja sigui en vista de paisatge o, opcionalment, en aflorament).
La vista del Malbalç des de la depuradora permet reconèixer les margues de prodelta de la fm. Igualada (part baixa de la imatge) i els gresos de front deltaic de la fm Collbàs (estrats de les vessants). La part alta de la imatge correspon al sostre d’un relleu tabular (on hi ha el polígon de Bufalvent i el barri de la Balconada) que es deu a un estrat de gresos i conglomerats molt resistent a l’erosió. També hi ha alguns nivells de calcàries. Els fòssils marins hi són abundants i ja el 1926 foren objecte d'una visita del XIV Congrés Internacional de Geologia (Faura y Sans i Marín, 1926). Porta i Via (1981) realitzen un itinerari geològic-paleontològic per l'entorn d'aquesta parada. Alguns altres estudis realitzats en aquest indret o que en contenen dades són a Larragán i Masachs (1956), Maestro (1991), Masachs (1979), Porta (1982) i Travé (1998).
El Malbalç des de la depuradora de Manresa, vora el riu Cardener.
Les antigues pedreres del Malbalç, que estan a 1 km del túnel del tren, seguint pel camí de dalt, mostren els gresos de la fm. Collbàs. Aquests es solen presentar en cicles grano i estratocreixents, típics del front deltaic. La tabularitat de les capes en facilitava l’extracció de carreus, però la qualitat del gres no és molt bona doncs es meteoritza fàcilment. La majoria d’edificis històrics de Manresa han estat construïts amb aquest material. Si es pretenen fer totes les parades de l'itinerari en un sol dia, és millor prescindir d'aquests afloraments.
Les pedreres del Malbalç
En els estrats de gresos de les pedreres hi podem reconèixer gran quantitat d’estructures sedimentàries (ripples, amalgamacions d'estrats, biotorbacions etc.).
Ripples d’onades formats pels corrents que transportaren i retreballaren la sorra.
2
Parada principal
Formació Artés a Sant Joan de Vilatorrada
Des de la parada anterior, es continua per la C-55, es pren la C25 i s’agafa la sortida ‘132’ direcció ‘Solsona’. Al cap de poc més d’un km, al km 35.9 de la C-55 (just abans de l’entrada nord de Sant Joan de Vilatorrada) hi ha una gran esplanada al costat del bar ‘Bona plata’. Pararem en aquest solar.
Reconèixer la formació Artés.
L’aflorament de vistoses roques vermelles correspon als gresos i lutites de la formació Artés. Hi podem observar estrats molt massius, corresponents a dipòsits d'antics canals fluvials.
Gresos de la formació Artés des de l’esplanada de bar ‘Bona plata’.
3
Parada principal
Formació Castelltallat i anticlinal de Súria al Fusteret
Seguint uns 8 km per la C-55 (sempre direcció Cardona o Solsona), prenem el trencall de la C-1410a (direcció Súria sud). Passat el barri de ‘El Fusteret’, prendrem el trencall que va a la ‘Deixalleria’. Seguim aquesta carretera uns 300 metres fins a arribar a un punt on hi ha uns bons afloraments al talús de la via del tren miner.Tot i que les obsevracions es poden fer sense creuar la via, cal prendre precaució amb el trànsit de trens.
Observar la formació Castelltallat i el flanc sud del sinclinal de Súria
A la parada anterior els estrats eren subhoritzontals (lleument cabussant cap al NW). En acostar-nos a Súria, aquest s'inclinen sobtadament fromant el flanc sud de l’anticlinal de Súria. Aquest anticlinal (a l’esquerra del tall geològic) té una altra estructura associada, que es coneix amb el nom de falla de Tordell. Aquesta falla és un encavalcament, que és un retroencavalcament de l’anticlinal de Súria.
Afloraments d' aquesta parada, les dues parades opcionals i moltes de les quines segueixen han estat objecte de diversos treballs sobre tectònica, tals com: Del Santo (2000), Miralles (2000), Miralles i Sans (1996), Miralles et al (2001), Sans (1999, 2003), Sans i Vergés (1996) i Sans et al (1996). A banda d'itineraris geològics especialitzats, algunes d'aquestes sparades també han estat objecte de treballs divulgatius (Masachs i Ramírez, 1981, Mata-Perelló, 1997).
Dalt: Tall estructural (modificat de Sans, 1999, 2003). A sota: Vista de la vall del Cardener al sud de Súria des de la carretera de Callús a Sant Mateu de Bages (prop de ‘Les Planes’). En ambdós esquemes, l’asterisc indica el pou del Fusteret. La imatge mostra (d’esquerra adreta) el runam miner de Súria, els estrats de la fm Castelltallat cabussant cap al sud a tota la resta de la imatge (Serrat del portell del llop). Els plans conreuats de Cererols (centre i esquerra de la imatge) estan bàsicament sobre un sostre de capa.
Instal•lacions mineres al sud de Súria, just després de la parada. Al fons hi observem la terrera del rebuig del tractament per a obtenir el potasi.
Castellet d’accés a les mines de potassa a El Fusteret (riba dreta del Cardener). Aquest és el punt indicat a la primera figura de la parada.
Calcàries de Castelltallat al talús del tren miner a El Fusteret. Observeu-hi el pronunciat cabussament, cap al sud.
Les calcàries de la fm Castelltallat es formaren en ambients lacustres i palustres a partir de fangs carbonàtics. Entre els seus components hi són importants els caròfits i alguns gasteròpodes com Melanoides albigensis o Lychnus sp (a la imatge)
Motlle del gasteròpode Planorbis en les calcàries de Castelltallat a El Fusteret.
4
Parada principal
Els guixos de Barbastre i l'estructura al nord de Súria
Prosseguim per la carretera C-1410a i travessem el poble de Súria pel costat del riu. Cap als afores del poble (al talús que queda a l’esquerra), podem observar el nucli de l’anticlinal de Súria, que es coneix amb el nom de ‘mig món’, doncs s’hi observa molt bé la diferència de cabussament dels estrats. Just passat l’aflorament hi ha un lloc on hi poden aparcar algun cotxe, però difícilment un autobús. De tota manera, aquesta estructura es veurà des de la distància en la pròpia parada. Un cop passat Súria (al cap d’un quilòmetre) pararem al trencall de ‘Coaner’ (km 16 C-1410). A partir d'aquest indret també s'accedeix a 'Can jover' (veure el segon punt a 'altres punts d'interès').
Observació de l’anticlinal de Súria (mig món) i de la formacions Barbastro i Súria. Aquesta parada ha estat objectiu de diversos itineraris de camp especialitzats, entre ells Anadón et al. (1989), ente altres.
Anticlinal de Súria (mig món). A: a l'esquerra i dreta de la imatge observem (des de la parada) els estrats cabussant cap al nord i sud, respectivament. B: nucli de l’anticlinal a distància. C: vista del nucli de l’anticlinal (mig món) des del talús de la carretera.
La formació Súria (semblant a la formació Artés, però d'ambients més distals i més lutítics) presenta uns excel.lents afloraments des de la parada. Observeu-hi la remarcable tabularitat dels estrats.
Aflorament dels guixos de Barbastre a sota una terrassa fluvial (talús de la carretera). Els estrats estan molt deformats i dissolts.
Detall de les laminacions dels guixos de Barbastre. També s’hi observa com la dissolució ha donat lloc al rascler (arestes verticals).
Un cop finalitzada la parada, prosseguim per la mateixa carretera fins a retornar a la C-55 al nord de Súria. Quan entrem a la carretera, aquesta comença una forta baixada. Al talús de la dreta hi veurem la formació Súria (lutites i gresos rojos) i intercalacions de la formació Castelltallat (calcàries blanques). No hi ha un lloc per a poder aparcar i visitar amb seguretat i deteniment aquests afloraments.
Calcàries de la formació Castelltallat en un entrant dels mateixos talusos de la imatge anterior. Aquesta aflorament també és desaconsellable, doncs tampoc hi ha lloc per parar i és perillós pel trànsit de vehicles.
5
Parada principal
Anticlinal de Cardona des del polígon 'La Cort'
Prenem el desviament que des de la C-55 porta al polígon 'La Cort'. Les observacions es poden fer des de l'esplanada de la benzinera que hi ha al costat de la carretera.
Observació de paisatge i trets estructurals de l'entorn de Cardona
La vista de paisatge ens permet fer una observació de paisatge de la zona de Cardona
Cardona i el seu Castell des de la benzinera de 'La Cort'. A primer terme hi tenim la colònia de La Coromina. El turó del castell de Cardona i els relleu de més a la dreta estan constituïts per estrats de la formació Artés que cabussen cap al nord i sud, respectivament. Aquesta estructura en anticlinal va associada als processos diapirics de les sals de Cardona. Entre els dos relleus hi trobem la vall del rierol Salat.
Identificació d'alguns elements del paisatge d'aquesta i les següents parades de l'entorn de Cardona. L'aflorament de sals degut a la seva ascensió, l'activitat minera i els processo externs, s'ajunten a Cardona per a donar fenòmens de subsidència naturals i deuguts a l'acció de l'home. Els punts 1 i 6 corresponen a les parades 8 i 7, respectivament.
1: Muntanya de sal, 2: La Bòfia, 3: terrera vella, 4: centre de visitants del parc cultural de la muntanya de sal, 5: Cardona, 6: Castell de Cardona, 7: terrera nova, 8: antic traçat del riu Cardener (a la zona de subsidència de la parada següent), 9: desviament del riu Cardener per evitar el seu pas sobre materials salins.
6
Parada principal
Icnites de vertebrats sota el castell de Cardona
Un cop hem arribat a Cardona per la B-442, prenem la BV-3101 en direcció al Castell de Cardona. Passat el tercer revolt, hi ha un espai per aparcar al costat de la carretera. Aquest punt és proper a les paret nord del castell.
Observar les icnites (rastres de l'acivitat d'organismes) fòssils que hi afloren. Tot intent d'extreure una icnita (a banda d'ésser ilegal) portaria a la pràctica destrucció de la mateixa. Icnites com aquestes han aparegut en altres indrets de la formació Artés.
Les icnites que podem observar aquí van ser produïdes per diferents organismes (invertebrats, mamífers, ocells etc.) sobre un substracte tou que després ha esdevingut una lutita o un gres molt fí.
Visió general de la part més baixa de l'aflorament. Els estrats de la formació Artés tenen un fort cabussament cap al nord. Existeixen altres afloraments d'icnites carretera avall, però són menys interessants.
Aspecte de les icnites (part alta dels afloraments).
Detall de dues petjades. El seu contorn poc definit no permet atribuïr-les a cap grup taxonòmic.
Icnites de contorn ben definit. Podem observar el caràcter tridàctil de les petjades, atrubïbles a un mamífer cuadrúped.
Petjades d'ocell, probablement de tipus limícola (ocells generalment camallargs que s'alimenten d'organismes que cerquen dins el fang amb un bec llarg). Observeu-hi clarament petjades amb els tres dits anteriors i el posterior.
7
Parada principal
El Salí des del Castell de Cardona
Prosseguim fins a a la gran esplanada que hi ha a la porta del castell de Cardona.
Observació de paisatge del Salí (que inclou la parada següent) i dels Pirineus (parades 10 i 11). Des d'aquest punt es pot observar els efectes del procés de subsidència, incloent el curs modificat del riu Cardener (veure parada 5). El Salí de Cardona comprèn el conjunt de punts on hi aflora la sal i té uns 1800 metres de llargada i uns 600 d'amplada (Cardona i Viver, 2002). L'accessibilitat a la sal, ha fet que del Salí objecte d'explotació de la mateixa. Això ha passat, almenys, des de fa 6000 anys. La sal era de gran importància per a la conservació de diversos aliments i havia estat un recurs estratègic (veure, per exemple, Kurlansky 2003). L'any 1912, es descobriren les potasses de la conca de l'Ebre, i Cardona experimentà un gran desenvolupament industrial per explotar-la (veure Ayala i altres, 1982 i Galera, 2009). Actualment, l'activitat minera no es centra en les potasses, sinó que ho fa en halita que es troba a poca profunditat. La activitat minera ha anat lligada a diverses modificacions del seu entorn. L'apartat 'materials complmentaris' d'aquesta parada conté un recull d'imatges on, entre altres, es mostren els afloraments que varen quedar al descobert els anys 2002 i 2003 i que documenten el efectes en superficie del procés de subsidència que anteriorment produí la captació del riu Cardener cap dins les explotacions mineres subterrànies (veure Lucha et al., 2008). La salinitat dels sòls de les zones amb evaporites aflorants o terreres i les seves àrees d'influència, fa que hi trobem vegetació halòfita (adaptada a la sal). Es tracta d'espècies halòfites de zones continentals (veure detalls en Badia, 1997)
Observació de la part sud-est del salí
A la part superior esquerra s’observa una part petita del cabal del riu Cardener conduïda pel canal de l’Aranyó paral•lel a l’antiga llera ara eixuta. El cabal més important s’ha desviat a través d’un túnel que estalvia el meandre per l’àrea salina. A primer terme s'observa la bòfia (actualment terraplenada) que va capturar el riu Cardener. Observeu , també, com l'antiga carretera que comunicava La Coromina amb Cardona (que abava paral·lela al riu), queda parcialment interrompuda per la subsidència. A l'extrem dret, observem la confluència del rierol Salat amb la vall del Cardener.
Vista de la terrera nova, que en part en bona part s'està tornant a reciclar. A la part de sota hi veiem el rierol Salat, prop de la confluència amb el Cardener (veure imatge anterior).
D'esquerra a dreta observem el fons de la vall del Salí, la terrera vella, la muntanya de sal (amb la bòfia gran, darrera) i Cardona (a primer terme).
Vista dels Pirineus cap al nord. Els relleus més alts a l'horitzó (nevats, a la imatge) corresponen a El Port del Comte. Els relleus que tenen immediatament davant, són objecte de les darreres parades de l'itinerari.
8
Parada principal
El diapir de la Muntanya de Sal de Cardona
Des de l'esplanada del castell tornem a descendre direcció Cardona i seguim els indicadors de la Muntanya de Sal. Per visitarla Muntanya de Sal i les seves galeries interiors (del tot recomanable) cal fer-ho mitjançant la visita guiada que ofereix el 'Parc Cultural de la Muntanya de Sal'.
Reconèixer el diapir de la Muntanya de Sal. A la sal hi observarem els seus plecs, el seu bandejat i les seves formes de dissolució i precipitació.
EL Salí de Cardona és la zona d'evaporites aflorants de la vall del torrent Salat. Els afloraments de sal els trobem, sobretot, a la capçalera de la vall (Bòfia Gran i Muntanya de Sal) però també al fons de la mateixa fins a confluïr amb el riu Cardener.
La Muntanya de sal és un element d'interès geològic remarcable per la qualitat dels afloraments i la seva accesibilitat. És objecte de nombroses visites turístiques i científiques (per exemple, Busquets et al, 1985, Riba et al , 1985, Sáez et al, 1991 etc.)
El Salí de Cardona. 1: Muntanya de Sal, 2: la Bòfia Gran, 3: formacions superficials recents deformades per diapirisme, 4: esplanada del 'Parc Cultural de la Muntanys de sal', 5: rierol Salat, 6: bòfia desenvolupada per la circulació (i dissolució) d'aigua subterrània del rierol Salat que intenta recuperar el seu curs natural alterat per la terrera.
El nucli de l'anticlinal de Cardona ens mostra espectacularment l'aflorament en superfície dels clorurs a la muntanya de sal.
Tall geològic de la muntanya de sal de Cardona, modificat de Riba (1970).
La muntanya de sal de Cardona segons Wagner at al. (1971). Part dels afloraments d'aquest esquema clàssic estan avui soterrats sota la terrera Vella, com les calcàries i guixos de l'esquerra.
La Muntanya de Sal des de la seva base. A la part baixa de la imatge es poden observar les antigues galeries actualment usades per a fer la visita guiada. Al fons a l'esquerra, s'hi obseva parcialment la bòfia gran. Els sediments superficials, bàsicament col·luvions, poden evidenciar processos neotectònics lligats a la deformació salina (veure Masana i Sans, 1995)
A mitjana escala (mètrica) podem observar com les capes de sals es poden deformar moltíssim sense arribar a trencar-se.
Plecs d'halita bandejada rosada que s'alterna amb nivells d'argila grisos. Observeu la gran deformació que pateixen els estrats, formant plecs amb flancs molt aprimats i les xarneres engruixides. Camí entre la terrera Vella i el peu de la Muntanya de Sal. Observeu també el rascler desenvolupat per efecte de la dissolució per aigua de la pluja.
En general, les cavitats interiors naturals (endocarst) o artificials (túnels i galeries de la mineria) es veuen afectades per processos de dissolució. No obstant això, com també passa a la majoria de sistemes càrstics, també es produeixen fenómens de precipitació tipus 'estalactites' o 'estalagmites'.
Estalactites de sal. Aquestes són de creixement ràpid si les comparem amb les estalactites de carbonat càlcic (les més habituals en cavitats subterrènies). En detall es veu com la sal està formada per cristalls tipus 'hopper' (tolva), amb creixements preferencials a les arestes (més que a les cares). En zones afectades per corrents d'aire, les estalactites queden orientafdes segons la direcció del corrent.
La visita a l'interior de la muntanya de sal ens obre les portes a conèixer el diapir 'des de dins'. Hi podrem observar els fascinants plecs i les vistoses coloracions de les sals.
Les evaporites bandejades (clorurs potàssics i argiles) ens ajuden a veure l'extraordinaria plasticitat de la sals.
El bandejat pot prendre formes d'aparents plecs impossibles. Això és degut no només a la deformació de les sals, sinó també a com la roca ha quedat seccionada per la paret de la galeria.
9
Parada principal
La formació Solsona al sud de Solsona
Just passat el Km 79 de la carretera C-55, trobem una rotonda que va al 'Polígon industrial'. La segona sortida de la rotonda porta a uns magatzems de gra molt grans que són adjacents a la rotonda. Deixarem l'autobús o cotxe allí. A tocar del magatzem hi ha una desviació que descendeix cap a la carretera C- 26. A l'enllaç entre les dues carreteres és on realitzem la parada. El talús és prou ample i segur com per a portar-hi un grup fins i tot gran, no obstant això cal estar pendents dels vehicles que circulen per la carretera.
Observar la textura i estructures sedimentàries dels estrats de la formació Solsona.
Aquesta parada ens mostrarà una nova unitat: la formació Solsona, caracteritzada per presentar gresos, conglomerats i lutites. LA formació Solsona és fluvio-al·luvial i és més proximal que les altres unitats continentals observades a les parades anteriors (formacions Artés i Súria).
A la part baixa del talús hi observem unes lutites i gresos fins corresponents a dipòsits de plana d'inundació. A la part mitja-alta hi afloren conglomerats i gresos amb còdols, típics de la formació Solsona.
A la dreta de la imatge podem observar com els estrats deixen de ser massius i passen a ser més tabulars (i són de gra més fi). Aquest canvi lateral, ens marca el pas de sediments que reomplien un canal (esquerra) a altres de la plana d'inundació. Allí els sediments s'hi acumulaven quan els canals es desbordaven.
A la part baixa de la imatge hi podem veure les lutites i gresos fins de la plana d'inundació. Al damunt hi observem els conglomerats de l'estrat groller. A la base d'aquest s'hi veuen còdols tous corresponents a l'antic sediment de sota i que es varen incorporar a la capa del damunt per processos erosius.
10
Parada principal
La vora nord de la conca de l'Ebre des de l'Hostal del Pla
Des de la parada anterior tornem a la C-55 i anem direcció Solsona. Quan ja hem entrat dins Solsona, prendrem la carretera LV-4241. La seguim i passem per Lladurs per continuar ascendint fins arribar al Pla de Riart. Al final del pla, passat el km 13 de la carretera, arribem a l'Hostal del pla. La vista de paisatge de la paret de Canalda cap al nord, és el motiu de la parada.
Observar els encavalcaments pirinencs isobre els conglomerats de la formació Berga al marge nord de la conca.
Vista de la Roca (o 'paret') de Canalda des de la parada. Les calcàries paleocenes ('Calcàries amb alveolines', d'orígen marí) encavalquen conglomerats sintectònics, que tal i com veurem a la propera parada, enregistren la deformació deguda als encavalcaments. Observem dos grups de conglomerats que retrobarem a la propera parada.
Vista de la Roca de Canalda (a la dreta) des del nord (Serra del port del Comte). El Serrat d'Odèn (a l'esquerra) té el punt més alt al Puig Sobirà (1923 m).
11
Parada principal
La formació Berga a la Creu del Codó
Continuem cap al nord seguint la carretera LV-4241. Arribarem al Col de Jou, i abans que la carretera que seguim (LV-4241) trobi el trencall de la L401 (carretera d'Organyà), agafarem un camí que va cap al sudest. Aquest camí és impracticable per un autobús però en cotxes particulars pot ser practicable. Seguint uns 800 metres arribem a la zona d'esbarjo de la Creu del Codó. Des d'allí encara ens faltarà continuar pel camí uns 500 metres pendent amunt fins arribar al mirador de la Creu del Codó.
Observar el paisatge (Serra dels Bastets, Busa i Lord) les espectaculars vistes de les discordances progressives que conformen en els conglomerats de la formació Berga. Durant tot el trajecte de la parada es poden observar de prop els conglomerats al·luvials de la formació Berga. Aquesta (Riba, 1976a,b), ha esta objecte de nombroses excursions de congressos des de Riba et al, 1975 (Anadón et. al, 1989, entre altres) i d'itineraris divulgatius (Masachs 1982, entre altres).
De nord a sud (d'esquerra a dreta) observem la població de Sant Llorenç del Munt, la Serra dels Bastets i la Serra de Busa (parcialment a l'horitzó). Al mig de la imatge s'observa l'embassament de la Llosa del cavall. A primer terme obserrvem el Tossal de Vall-llonga i la Serra de Lord a l'esquerra i dreta, respectivament.
Aquests relleus mostren estrats disposats en ventall (discordança progressiva). A l'esquerra, la serra dels Bastets la constitueixen estrats cabussant cap al nord però invertits. Cap al sud, (i de manera progressiva) es van disposant més horitzontalment fins arribar a fer un sinclinal laxe a la serra de Busa. Aquesta disposició es veu representada en el clàssics esquemes modificats de Riba 1973, 1976 i (veure més endavant).
Vista de le serres de Bastets i Busa des de la Creu del Codó. Els conglomerats de la formació Berga estan disposats segons una discordança progressiva.
Seccions dels conglomerats de Berga a l'entorn sud de Sant Llorenç de Morunys. Les seccions (indicades també a la imatge) mostren discordances progresives molt clares. Adaptat de Riba, 1976.
Les discordances progressives enregistren procressos de sedimentació simultanis amb processos de deformació. En aquest cas, es tracta de la sedimentació dels conglomerats de la fm Berga i l'estructuració en encavalcaments de cobertora dels Pirineus - marge nord de la conca de l'Ebre.
Formació d'una discordança progressiva (modifcat de Martínez, 1992).
Detall dels conglomerats de la formació Berga en el camí d'accés al mirador. En els còdols hi podem observar litologies diverses de la cobertora sedimentària dels Pirineus, amb còdols cenozoics i també mesozoics. A la part inferior de la imatge, sota la moneda, s'hi pot intuïr un rudista (bivalve del Cretaci).
A
Parada opcional
Riera de Tordell (Súria)
Es pot aparcar a la cruïlla indicada, al costat de la BP-4313 i fer l'observació des de la carretera. Aquesta, tot i no ser molt transitada, és estreta i amb revolts. Cal anar amb molta precaució
Observar des de la distància el retroencavalcament del Tordell i observar els guixos de Barbastre i les seves geoformes
Vista del retroencavalcament del Tordell al marge esquerra de la riera del mateix nom. Al bloc superior observem els guixos de Barbastre (color groguen) i al bloc inferior la formació Artés (colors rojencs)
Carrer industrial. Formes erosives en els guixos de Barbastre.
B
Parada opcional
Can Jover
Des d'on hem aparcat a la parada 3 podem prosseguir (a peu si hem arribat en bus o amb cotxe) pel camí que voreja la fàbrica de Can Jover. En travessar el riu Cardener per un pont estret, hem arribat al punt d'obssrvació
Observar des de la distància la cinglera que hi ha cap al nord, i l'aflorament més proper, que hi ha just a la riba del Cardener.
Vista de paisatge de la formació Artés (i Súria).
Detall de les estructures tectòniques associades a l'anticlinal del mig món, a la riba del Cardener.
4. Activitats i materials
Parades
1
Parada principal
Grup Santa Maria al Malbalç (Manresa)
2
Parada principal
Formació Artés a Sant Joan de Vilatorrada
3
Parada principal
Formació Castelltallat i anticlinal de Súria al Fusteret
4
Parada principal
Els guixos de Barbastre i l'estructura al nord de Súria
5
Parada principal
Anticlinal de Cardona des del polígon 'La Cort'
6
Parada principal
Icnites de vertebrats sota el castell de Cardona
7
Parada principal
El Salí des del Castell de Cardona
8
Parada principal
El diapir de la Muntanya de Sal de Cardona
9
Parada principal
La formació Solsona al sud de Solsona
10
Parada principal
La vora nord de la conca de l'Ebre des de l'Hostal del Pla
11
Parada principal
La formació Berga a la Creu del Codó
A
Parada opcional
Riera de Tordell (Súria)
B
Parada opcional
Can Jover
5. Referències
Anadón, P., Cabrera, L., Colldeforns, B. i Sáez, A. (1989). Los Sistemas lacustres del Eoceno superior y Oligoceno del sector oriental de la Cuenca del Ebro. Acta Geologica Hispanica 24, 205-230. Anadón, P., Marzo, M., Riba, O., Sáez, A. i Vergés, J. (1989). Fan-delta deposits and syntectonic unconformitiesn in alluvial fan conglomerates of the Ebro basin. Guia de camp. 4 th International Conference on fluvial sedimentology. Publicacions del Servei Geològic de Catalunya. 100 pp. Autors diversos (1992). ‘Història Natural dels Països Catalans’, Volum 2, Geologia II. Ed. Fundació Enciclopèdia Catalana. Ayala, E., Serra, P., Villa, P., Vilajosana, M. (1982). Una mina, un poble. Ed. Centre Excursionista de Catalunya.79 pp. Badia, J. (1997). Muntanya de sal de Cardona. En Vilarmau i altres Eds., ‘Guia d’espais d’interès natural del Bages’. Ed. Centre d’Estudis del Bages, Institució Catalana d’Història Natural. pp 113-117. Busquets, P., Orti, F., Pueyo, J.J., Riba, O. Rosell, L., Saez, A. Salas, R. i Taberner, C. (1985). Evaporite deposition and diagenesis in saline (potash) catalan Basin, Upper Eocene 6 th European Regional meeting. I.A.S. Exc. Guidebook, 1, 11-59 Ed. Inst. d’Estudis Ilerdencs, Cardona, F. i Viver, J. (2002). Sota la sal de Cardona. Ed. Espeleo Club de Gràcia128 pp. Cendón D., Pueyo J.J., Ayora C., Taberner C. y Pierre C. (1998). Geochemical evolution of the Suria evaporite sequence: implications for the chemistry of the Eocene ocean. Mineral. Magazine, 62A: 94-95. Del Santo, G., García Sansegundo, J., Sarasa, L., i Torrebadella, J. (2000). Estratigrafía y estructura del Terciario en el sector oriental de la Cuenca del Ebro entre Solsona y Manresa (NE de España). Revista Sociedad Geológica España, 13: 265-278. Faura y Sans, M. i Marín, A., (1926). XIV Congrés Geològic Internacional. Excursió C3. pp , 10-30, 102-111. Galera, A. (2009). L’enginyer Emili Viader i el descobriment de la conca potàssica catalana. Pagès editors. 478 pp. ICC (2006). Mapa geològic comarcal de Catalunya. E. 1:50.000. Full 07, Bages. Veure 'referències internet' ICC (2006). Mapa geològic comarcal de Catalunya. E. 1:50.000. Full 35, Solsonès.Veure 'referències internet' ICC (2010). Atles Geològic de Catalunya. Ed. Institut Cartogràfic de Catalunya – Institut Geològic de Catalunya. 464 pp. IGME (1975a). Mapa geológico de España E. 1:50.000. Cardona. Full i memòria explicativa 330 (35-13). Ed. Servicio de publicaciones del Ministerio de Indústria. IGME (1975b). Mapa Geológico de España E. 1:50.000. Manresa. Full i memòria explicativa (363). Servicio de Publicaciones del Ministerio de Industria. Kurlansky, M. (2003). La Sal. Història de l’única pedra comestible. Edicions 62. 448 pp. Larragán, A. i Masachs, V. (1956). Full 363 Manresa. Mapa Geològic d’ Espanya escala 1:5000 i memòria explicativa. Ed. IGME. López-Blanco, M. (2006). Stratigraphic and tectosedimentary development of the Eocene Sant Llorenç del Munt fan-delta camplexes (Southeastern Ebro basin margin, Northeast Spain). Contributions to Science, 3 (2): 125-148. Lucha, P, Cardona, F. Gutiérrez, F., Guerrero, J. (2008). Natural and human-induced dissolution and subsidence processes in the salt outcrop of the Cardona Diapir (NE Spain). Environmental Geology, 53: 1023–1035 Maestro, E. (1991). The deltaic complex of Sant Llorenç del Munt (Middle-Upper Eocene), SE Catalan basin. Cuadernos de Geología Ibérica, 15: 73-102. Martinez, A. (1992) Figura 49 en ‘Geologia II’ ‘Història Natural dels Països Catalans’, volum2, pg 77. Ed. Fundació Enciclopèdia Catalana. Masachs, V. (1981). Itinerari S1. De Solsona a Sant Llorenç de Morunys. En V. Masachs, V., Gómez, A., Mata, J.M., Porta, F., Ramírez, A., Vía, L. (1981). Itineraris Geològics. Bages, Berguedà, Anoia, Solsonès. pp 195 - 200. Masachs, V. i Ramirez, A. (1981). Itinerari M5. Manresa-Solsona. En V. Masachs, V., Gómez, A., Mata, J.M., Porta, F., Ramírez, A., Vía, L. Itineraris Geològics. Bages, Berguedà, Anoia, Solsonès. pp 106 -115. Masana, E. i Sans, M. (1996). Deformación neotectónica relacionada con anticlinales de núcleo salino (NE de la cuenca del Ebro, Barcelona). Geogaceta, 20-4, 846-850. Mata-Perelló, J.M. (1997). Riera del Tordell, MigMón de Súria i Riera de Coaner. En M. Vilarmau i altres Eds.’Guia d'espais d'interès natural del Bages’. Ed Centre d'Estudis del Bages, Institució Catalana d'Història Natural. pp 99-102. Miralles, L. (2000). Estudi de la fàbrica en roques d’halita. El cas de la conca potàssica sudpirinenca. Tesis doctorals microfitxades Publicacions Universitat de Barcelona Miralles, L. i Sans, M.(1996). Fábrica de rocas salinas en una zona de cizalla (anticlinal de Súria, Barcelona). Geogaceta, 20-4, 763-767. Miralles,L., Sans, M., Galí, S., I Santanach, P. (2001). 3-D rock salt fabrics in a shear zone (Súria Anticline, South-Pyrenees). Journal of Geology., 23(4):675-691 Ortí, F. Rosell, l. i Pueyo, J.J. (1984). Cuenca evaporitica (potásica surpirenaica del Eoceno superior. Aportaciones para una interpretación deposicional. Publ. de Geología 20, Univ. Autónoma de Barcelona 209-231. Porta, F. i Via, L. (1981). Itinerari M1. Al Malbalç i Bufalvent. En V. Masachs et al. Itineraris Geològics. Bages, Berguedà , Anoia, Solsonès. Pp. 45- 59. Porta, F. (1982). El Cerithium gigantenum Lam. Com a guia geològica del Bages (Catalunya). Acta Grup Autònom Manresa de la Inst. Cat. Hist. Nat., 2: 26-30. Pueyo, J.J. (1975). Estudio petrològico y geoquímico de los yacimientos potásicos de Cardona, Suria, Sallent (Barcelona, España) Tèsi doctoral inèdita, Universitat Barcelona. Pueyo J.J. (1992). La conca evaporítica de Cardona. En ‘Història Natural dels Països Catalans’, Volum 2, Geologia II. pp 185-189. Ed. Fundació Enciclopèdia Catalana. Pueyo, J.J., Rosell, L. i Orti, F. (1985). La halite du bassin potassique sudpyrénéen (Eocène supérieur, Espagne). Bulletin de la Société Géologique de France. Série 8. 1(6), 863-872. Puigdefàbregas, C., Muñoz, J.A. i Marzo, M. (1986). Thrust belt development in the Eastern Pyrenees and related depositional sequences in the southern foreland basin. En Allen , P.A., Homewood, P. Eds Foreland basins. IAS Spec. Publ., 8: 229-246. Riba, O. (1976a). Syntectonic unconformities of the Alt cardener, Spanish Pyrenees: a genetic interpretation. Sedimentary Geology, 15: 213-233. Riba, O. (1976b). Tectogènese et sédimentation: deux modèles de discordances syntectoniques pyrénéennes. Bulletin Bureau Recherche Geologique Miniere (sèrie2), 4 (1): 383-401. Riba, O. (1973). Las discordancias sintectónicas del Alto Cardener ensayo de interpretación evolutiva. Acta Geológica Hispànica, 8 (3): 90-99. Riba, O., Reguant, S., Colombo, F., Busquets, P., Vilaplana, M, Anadón, P., Marzo, M., Ramírez, A., Pueyo, J.J., i Williams, R. (1975). Le basin tertiare catalan et les hgisements de potasse. IX congrés Internacional de Sedimentologia (Niça). Llibre guia excursions, 20: 1-84. Rosell, L, Pueyo, J.J. i Orti, F. (1983). Cuenca evaporítica (potásica) surpirenaica del Eoceno superior. Aportaciones para una interpretación deposicional . Publicaciones de geología. Universitat Autònoma de Barcelona. Ponències del ‘Congreso Nacional de Sedimentología’. Ed. Universitat Autònoma de Barcelona, pp 209-231 Sáez, A. i Riba, O. (1986). Depósitos aluviales y lacustres paleógenos del margen pirenaico Catalán de la cuenca del Ebro. En ‘Guía de las Excursiones del XI Congreso Español de Sedimentología’. Barcelona. Excursió 6. Sáez, A., Vergés, J., Taberner, C., Pueyo, J.J., Muñoz, J.A. i Busquets, P. (1991). Eventos evaporíticos paleógenos en la cuenca de antepaís surpirenaica: ¿causas climáticas - causas tectónicas?. Guia de l’excursió ‘5’ del 1r Congrés del Grupo Español del Terciario. Sans, M., 1999, From thrust tectonics to diapirism. The role of evaporites in the kinematic evolution of the eastern South-Pyrenean front: Tesi doctoral, Universitat de Barcleona, 197 pp. Sans, M. i Vergés, J. (1995). Fold developmen
Web ‘Geocamp’, que conté el present i altres itineraris. http://webs2002.uab.es/_c_gr_geocamp/geocamp/1024/index.htm Pàgina web ‘El medi natural del Bages’. http://ichn.iec.cat/bages/hist-geologica/hist-geologica.htm Pàgina web del ‘Parc Cultural de la Muntanya de Sal’. http://www.cardonaturisme.cat/CA/1_muntanya.php Mapa geològic comarcal del Bages. http://www1.igc.cat/web/gcontent/pdf/mapes/igc_MGCom50M_07_v1.pdf Mapa geològic comarcal del Solsonès. http://www1.igc.cat/web/gcontent/pdf/mapes/igc_MGCom50M_35_v1.pdf Punt d’interès geològic de Catalunya 217 ‘Cardona- Muntanya de sal’. http://mediambient.gencat.cat/cat/el_medi/natura/sistema_informacio/inventari_interes_geologic/descriptiva/217_descrip.pdf Punt d’interès geològic de Catalunya 220 ‘Súria - Tordell’ http://mediambient.gencat.cat/cat/el_medi/natura/sistema_informacio/inventari_interes_geologic/descriptiva/220_descrip.pdf Web de la plataforma cívica Montsalat http://www.lasequia.org/montsalat/inici.htm Web ‘BIGPI’, base de dades de geologia de la Península Ibèrica http://www.bib.ub.edu/fileadmin/bigpi/bigpi.htm
6. Agraïments
Institut Geològic de Catalunya
Agència de Gestió d'Ajuts Universitaris i de Recerca